Poesia y sabiduria

En aquest nou número de la col·lecció La Puerta hem volgut retre culte a la poesia, que és la forma més elevada del llenguatge humà, íntimament associada a la Saviesa. La Teogonía d’Hesíode, la Ilíada, l’Odissea o l’Eneida de Virgili són alguns dels grans textos espirituals de la humanitat escrits en forma de poesia, i se’ls pot considerar sagrats en la mesura que han estat inspirats per l’únic Esperit. Aquesta és la poesia profètica del Verb encarnat que pot despertar la vida que dorm en nosaltres. Llavors l’home recorda que un Déu l’habita i que per ell crema i canta, pres de l’entusiasme profètic. Diu la Tradició que al paradís es parla en vers. Emmanuel d’Hooghvorst escriu que la poesia fa parlar les tombes, i de vegades les fa cantar. Hem fet una selecció de poemes de diferents èpoques i procedències, sorgides de la bona inspiració, ja sigui profètica o humana, però que tenen en comú bellesa i sentit. L’estudi sobre Virgili i les Muses encantadores ens parla de la transmissió amorosa d’un instrument sagrat, la flauta bucòlica, que ensenya a captar el buf de les Muses perquè així siguem moguts per la força divina que llavors ens posseeix. El segueix una conferència que el 1955, va dictar Emmanuel d’Hooghvorst sobre el pitagorisme esotèric, on ens recorda que «no s’ha de parlar dels assumptes pitagòrics sense llum». D’ells parla, doncs, qui comprèn rectament els oracles, qui ha escoltat la veu del foc i coneix la Tetraktys. Tenim aquí la Saviesa que es deixa trobar i il·lumina els ben dotats. El nostre assidu col·laborador A. Lynxe tradueix i presenta textos de Juliano, anomenat l’Apòstata, que va abandonar el cristianisme per a tornar a la religió grega, al paganisme neoplatònic, i que és probablement l’emperador romà que més proper va estar de la Saviesa. Els seus escrits constitueixen una defensa sense fisures de l’única gnosi, l’arrel comuna de la qual han sorgit les diferents doctrines, escoles i religions. I aquesta gnosi o veritable filosofia és Déu qui l’atorga. Juliano afirma també que el seu coneixement no està solament fonamentat en l’erudició, sinó en l’experiència, i commina a buscar-la dins de nosaltres mateixos i no fora, ja que hem estat sembrats d’un ànima; diu, per tant: «coneix-te a tu mateix». L’última part d’aquest volum està dedicata Louis Cattiaux, amb un dossier presentat per Clément Rosereau. Conté una carta seva a un amic abat i un article que va publicar a la revista francesa Li Goéland. El dossier també inclou un text sobre l’autor del Missatge Retrobat publicat a la revista L’Information Artistique. Ho completa una selecció de fragments de la seva altra obra, Física i Metafísica de la pintura (recentment reeditada), i uns versicles del Missatge Retrobat. El segueix un nou lliurament de la correspondència entre Louis Cattiaux i Emmanuel d’Hooghvorst, sempre rica en ensenyaments, que publica la revista belga Li Miroir d’Isis a càrrec de Eléonore d’Hooghvorst. Aquest número 70 de La Puerta es tanca amb alguns fragments inèdits de les cartes que Louis Cattiaux va enviar A René Guénon entre els anys 1947 i 1950. Teníem notícia solament de les que Guénon li havia dirigit; ara per fi coneixem el contingut d’aquelles cartes, on L. Cattiaux parla dels misteris de la creació amb el llenguatge propi dels hermetistes. Finalment, preguem als nostres lectors que ens disculpin pel retard amb què apareix aquest volum; l’exili té aquestes coses.